Ressenya

FUNDACIÓ MIRÓ

Per posar-hi en context, la Fundació Joan Miró és una institució cultural de Barcelona que custodia algunes de les obres més representatives d'aquest pintor català. Conté més de 104.000 peces entre pintures, escultures i tapissos.

L'exposició que hi vam anar estava dividida per set sectors diferents.

1. EL SENTIT DE L'ESCULTURA

Les obres que formen part de les set sales de l'exposició busquen il·lustrar aquest anhel de la realitat a partir de múltiples estratègies, com ara la utilització de nous mètodes tecnològics de reproducció o d'una autoconsciència en l'ús i la selecció del material. La mostra inclou obres que exploren qüestions físiques i temporals, i qüestionen els marges de la seva pròpia estabilitat i durada. D'altra banda, les obres mostren els canvis que han tingut lloc a l'àmbit escultòric en els darrers anys, transformacions similars a les que es produeixen en altres disciplines.

2. ARS INFAMIS

Als seus inicis, l'ús de motlles i altres tècniques de reproducció va ser menyspreat i titllat d'ars infamis. La tècnica del buidatge va permetre a l'arquitecte incorporar, per exemple, còpies de vegetals, animals o persones al conjunt escultòric de la façana del naixement de la Sagrada Família de Barcelona. Més recentment, els intents per part de la indústria d'assolir la còpia perfecta estan exemplificats en la creació de diamants sintètics, produïts en un laboratori mitjançant complexos processos tecnològics que els fan indistingibles dels diamants naturals.

3. CRU

A principis del segle XX, les característiques formals de l'escultura van deixar de considerar-se jeràrquicament superiors respecte dels components materials. Artistes com David Medalla, Robert Smithson o Eva Lootz soscaven en aquest sentit de binomi forma-imatge i la supremacia del filtre òptic, en apostar per obres que es resisteixen a construir una forma tancada. Passa als quadres polvoritzats de Perejaume, així com al gest de Lara Almarcegui d'acumular els materials de construcció d'un edifici per mostrar els seus «ingredients». molts artistes han apostat per desvetllar les condicions en què obtenen els materials amb què confeccionen les seves obres i la manera com la seva manera d'obtenir-los els defineix.

4. ESPAI

La selecció de treballs que es pot veure en aquest àmbit pren en consideració aspectes físics i especials. A partir de la dècada de 1960, coincidint amb les primeres fotografies de la Terra fetes des de l'espai exterior, es va produir un canvi significatiu pel que fa a aquesta visió poètica i metafísica de l'espai. És precisament aquells anys quan sorgeix el minimalisme, un corrent que fuig de consideracions espirituals o retòriques i emfatitza la realització de formes simples, matemàtiques i l'ús de materials industrials.

5. PRESENT CONTINU

Més enllà de la seva relació amb l'espai -de la seva funció d'ocupar de la millor manera un lloc-, molts projectes escultòrics també atenen allò que té a veure amb la seva durada. Els successius conflictes socials i polítics que assolen el món també han contribuït a aquesta sensació de fragilitat global. A partir de la Primera Guerra Mundial, la història va deixar de ser entesa com una narració lineal -en què un conjunt de significats dirigits per un mecanisme diví progressaven reforçant-se i explicant-se mútuament- i es va revelar més aviat com un camp de forces regit per la violència i l'afany de dominació.

6. UN COS NOU

El mito de Pigmalión narra la historia de un escultor que realiza una estatua tan bella que acaba adquiriendo vida y nombre: Galatea. La figura del «creador-escultor» acompañó a la práctica escultórica hasta la Ilustración, cuando el hacedor pasó de ser un artista a convertirse en un científico que intenta replicar en su laboratorio el exterior y el interior de un cuerpo. Las obras aquí reunidas dan cuenta de este recorrido mediante el recurso del busto, un motivo escultórico clásico que ha vivido múltiples reinterpretaciones a lo largo del siglo XX, desde el rostro sonriente del autorretrato de Salvador Martorell a la figura luminosa de Marisa Merz.

7. CONTACTE

De quina manera es pot representar la passió, l'amor o el sexe sobre un material inert sense que aquest «objecte» a representar, el desig mateix, desaparegui a l'instant? Aquesta és una de les qüestions més complexes de la pràctica escultòrica; en afrontar-la formalment, els escultors es troben amb la dificultat d'abordar en un sol volum el contacte entre dues figures, contorns que pugnen per una fusió que mai no s'assoleix del tot. A partir de llavors aquesta representació s'abordarà de múltiples maneres, intentant introduir matisos més reivindicatius, afectius o sensuals. Com ja va passar amb la crisi de la sida, les mostres d?afecte s?han barrejat amb la por a la infecció i la malaltia.