Ressenya

Joan Fontcuberta ha triat a diferents fotògrafs perquè mostrin els seus treballs al llarg d'un recorregut on el tema principal és l'atzar.

​

Els participants d'aquesta exposició han sigut  Joachim Schimdt, Blanca Viñas, Roberto Huercaya, Christian Allen / Nancy Bean, Philip Schuette, Sylvie Bussières, Andreas Müller-Pohle, Joana Gost, Miguel Ángel Tornero, Luis Gordillo, Francele Cocco, Blanca Casas Brullet, Pierre Cordier, Nino Migliori, Pere Formiguera i Lluís Estopiñan. 

Aquesta exposició durarà des del 14 d'octubre fins al  28 de novembre del 2021.

​

No hi havia un estil o corrent en concret, cadascun dels fotògrafs mostrava un dels seus treballs relacionat amb el tema de l'atzar. Potser s'ha caracteritzat també jugar amb els propis elements com la càmera, revelar fotografies, llum ...

​

Les tècniques variaven com ja he dit abans al igual que els materials. Lluís Estopiñan per exemple va optar per gravar les imatges en caixes de medicaments, Blanca Viñas va ajuntar diferents imatges amb la mateixa temàtica en un gran quadre. Les mides també eren molt diferents, algunes eren petites de pocs centímetres i altres de, per exemple, 30cmX40cm.

​

Crec que en aquesta exposició cadascú ha volgut transmetre de la seva manera algunes coses. Alguns d'ells volien expressar situacions que havien passat, com Francele Cocco o Lluís Estopiñan. Altres per exemple van tenir grans idees, Miguel Ángel Tornero va fusionar diferents imatges per formar una la qual podies prendre de qualsevol manera. O Joachim Schimdt, qui va agafar diferents fotografies i les va retallar en petits papers per ajuntar-los, creant un bonic efecte.

​

L'exposició es trobava en una sala rectangular on les obres es trobaven exposades a les parets o prop d'elles.

​

Situaria l'exposició en el present. Tots han volgut transmetre d'alguna manera o oltra que ha passat a l'actualitat. Per exemple, la majoria de les obres, per no dir totes, han estat fetes durant la quarantena de la pandèmia. Per això molts han volgut ensenyar el que van treballar durant aquests llargs mesos o, potser, el que van enyorar.

​

Vam tenir la sort que Francele Cocco ens va poder donar una introducció i explicació del seu treball. Ens "mostrar", per així dir-ho, que per què la teva feina acabi destrossat o danyat per alguna cosa no vol dir que allò ja no valgui. Pots donar-li una nova oportunitat i jugar amb el que sàpigues per donar-li una nova vida. A més de que heu de provar coses noves i obrir la teva imaginació per poder donar-li aquea "nova vida".

​

Sent sincera em va semblar una molt bona exposició. Em van donar idees per a treballs futurs que podrien estar relacionats amb la fotograía. A l'igual que em van ensenyar de manera indirecta noves tècniques per poder dur a terme.
Si no fos perquè estan en una exposició, seria capaç de comprar-les per poder decorar la llar. També, depenent de el lloc i la situació en què et trobis, la teva manera de veure diferents obres o coses pot canviar.
Fontcuberta ha fet una molt bona elecció amb aquests artistes, han sabut cridar en aquest cas la meva atenció i fer que m'interessi més en el món de la fotografia.

El Panoràmic és un seguit d'exposicions que són part d'un itinerari educatiu. Aquest any els temes principals han estat l'atzar, la predicció i la incertesa. Aquestes exposicions han estat formades per Erwin Wurm, Weronika Gęsicka, Lucía Pedra i el sinficats de manters, Carles Barba, Jill Hartley, Rosana Antolí, Julie Freeman, Mercè Alsina i Joan Fontcuberta (Exposició al Museu de Granollers).

La seva durada es des del 14 d'octubre fins al 28 de novembre del 2021.

​

Totes les obres tenien en comú l'atzar, la percepció, la incertesa. Cada un pot prendre d'una manera o altra aquestes paraules, per això hi havia molta varietat de coses en les exposicions.

​

Les mides depenien de l'exposició. Per exemple, Erwin Wurm jugava amb objectes petits i grans. Weronika s'ha centrat més en la fotografia, per això podies veure alguna de les imatges a 160cmx120cm. Al igual que el material també variava. Erwin Wurm opta més pel material, Weronika per la fotografia, Rosana Antolí tira més feia l'audiovisual a l'igual que a l'exposició Afrofuturista decideixen fer una barreja de l'audiovisual, la fotografia i el material.

​

Des del meu punt de vista, Erwin Wurm ha volgut utilitzar més la idea del que irònic, la burla. Ha utilitzat objectes quotidians per fer figures que no tenien en aquest cas sentit.
Weronika Gęsicka sempre es basa en la crítica de la societat actual. Encara que també hem pogut apreciar obres seves que feien burla o eren gracioses.

​

Col·locaria les obres en un context social actual. Gęsicka, com he dit abans, fa burla a la societat actual, a les famílies, a l'egoisme d'aquestes o de les persones. Hi havia una part on podíem veure imatges de cases amb tanques al voltant d'aquestes. Segurament era una crítica a la pandèmia, quan tots vam estar confinats i no podíem sortir. Eren com una presó on havies de romandre durant llargs mesos.
Wurm també se centra en la crítica social. Utilitza els objectes quotidians per donar-los una altra utilitat. Vol ser diferent a l'estàndard, vol donar-li la volta a a utilitat d'aquests objectes i jugar amb ells.

​

Des del meu punt de vista aquesta exposició ha estat molt crativa. Hem pogut veure com diferents persones es prenen a la seva manera aquests temes centrals: atzar, percepció, incertesa. En el meu cas, les que més m'han agradat han estat les de Weronika Gęsicka. Crticiar des d'aquest punt de vista a la societat sempre m'ha agradat, tothom té la idea que les famílies són feliços i que el model que cal seguir en molts casos és la que et mostra el cinema americà. També les crtíticas que no només feia a la família, sinó a la societat en general amb tasques quotidianes.